Inspirat per la puresa formal de Weston i la fotografia performativa contemporània, la sessió busca imatges on la forma humana comparteix espai i emergeix amb l’entorn. Creant així una harmonia de consol. Pell i pedra conecten per ballar juntes i tot i ser elements contradictoris, el gest les uneix.

Des d’aquest llenguatge visual em neix una pregunta sobre la relació entre cos i paisatge: La dança interactua constantment amb l’espai, en aquest cas dialogant amb la força de les roques a través d’un moviment que s’adapta, es confronta i es lliura. Resultant una reflexió sobre fragilitat, presència i pertinença a la terra. Què ens revela el paisatge sobre nosaltres mateixos?